COM AJUDAR, DOL, RECURSOS

Com puc ajudar a algú que ha perdut un nadó?

Primera Part

Perdre un nadó en qualsevol moment de la gestació és un cop increïblement dur, no només pels pares i la família sinó també per la majoria de les persones que comparteixen lligams amb ells.

Ningú està preparat per afrontar una situació tan sobtada, i menys encara quan ens estem preparant per rebre una nova vida i rebem la “bufetada” de la mort… qui pot pensar que un nadó perdi la vida en un entorn com el nostre, a on disposem d’un bon sistema sanitari i tot sembla tan controlat?

Lamentablement, encara que els coneixements i recursos sanitaris són cada cop més eficaços i accessibles, no es poden evitar totes les tragèdies. Clar que la mortalitat infantil, neonatal i perinatal s’ha reduït dràsticament, però no ha desaparegut, i probablement mai desapareixerà del tot.

Quan succeeix, resulta difícil saber què fer o què dir per recolzar i acompanyar en uns moments terriblement dolorosos per tots. Sovint es pronuncien frases poc pensades que fan més mal que bé, o inclús ens apartem per evitar abordar un tema que se’ns fa gran.

No ens ha d’estranyar que se’ns faci tan gran… al cap i a la fi a la nostra societat la mort és un tabú i la mort infantil és més tabú encara. I la mort d’un nadó? Insòlit. I d’un tabú insólit, no en parlem. En conseqüència no sabem què fer perquè ningú ens ho ha ensenyat. Lidiar amb una situació així i amb els propis sentiments no és gens fàcil. Tenim dubtes de com actuar i tenim por del nostre propi patiment.

No obstant, l’absència d’acompanyament als pares orfes, sobretot per part de persones significatives, provoca que aquests acabin tenint “dols paral·lels” que compliquen la seva pèrdua i els hi incrementa el dolor, la ràbia i la frustració. No és poc habitual que persones molt properes siguin les que no trobin la manera d’acostar-se a la parella, provocant situacions encara més difícils en el temps.

Amb aquesta entrada vull donar una mica de llum als que estan al costat dels pares en dol, i tractar d’expressar, segons el meu punt de vista, quines actituds són aconsellables i quines no… una ratlla molt fina que pot diferenciar el suport de la soledat.

També considero important que comprengueu que quan algú està passant un dol està en una situació especial, i no podem pretendre que raoni o pensi determinades coses per les quals encara no està preparat/da.

Entenc que en general només som conscients de la complexitat de qualsevol pèrdua quan l’hem viscut de prop. La manca de coneixement pot provocar que intentem que les persones en dol es recuperin ràpidament i tornin a ser les mateixes d’abans com si no hagués passat res.

És molt habitual sentir frases fetes com “sou joves i podreu tornar a tenir un altra criatura”, per mirar de treure importància al dol i tractar d’accelerar-ne la recuperació. Un gran error ja que el no validar els sentiments de l’altre pot provocar un efecte contrari al que volem.

Cap de les frases “per posar el turbo a la recuperació”, donen suport útil als pares orfes. Clar que sabem  que “aquestes coses passen” (i més del que ens imaginem), però ens ha passat a nosaltres! I el que dius no m’ajuda!

Així doncs, acompanyar significa estar, escoltar, no jutjar… i tenir molta paciència. Els pares orfes estan en una etapa de la seva vida totalment arruïnada, i molt sensible. Hi ha moltes maneres de reaccionar, algunes fins i tot agressives i rabioses. Recordeu que darrere la tristesa i la ràbia sempre hi ha molt dolor, i aquest dolor surt com pot. No ens ho hem de prendre com una cosa personal.

Pot ser que durant un temps no vulguin veure ningú i s’aïllin de la família, dels amics i els coneguts. No vol dir que una persona en dol no vulgui rebre suport o acompanyament. Simplement hi ha moments de tot, i per fer-ho bé, només cal estar allà, a l’aguait.

Evidentment que és complicat lidiar amb emocions desbocades, sobretot si parlem d’aquelles carregades de dolor i/o ràbia. Comprendre els sentiments de l’altre, el que diem empatia, té un impacte directe en el nostre propi nucli emocional. Pot ser incòmode, desagradable o dolorós per nosaltres. Ens pot crear un sentiment de rebuig o d’inseguretat, de por a dir alguna cosa inadequada i empitjorar encara més les coses.

Y si un día no tienes ganas de hablar con nadie, llámame… estaremos en silencio”.

Gabriel García Márquez

Recorda: Comprèn que no pots canviar el què ha passat. El dolor és un recurs de l’ésser humà per plorar la pèrdua, comprendre-la i integrar-la a una vida que continuarà endavant. És saludable plorar per allò que hem perdut. I no podem rescatar a la persona d’aquest dolor o d’aquesta pèrdua, però sí que podem oferir un espai a on es trobi còmoda, escoltant, recolzant, tocant o abraçant si ens ho permet. Com si aquell moment fos un riu que flueix i nosaltres haguéssim d’adaptar-nos a ell.

ESTAR, en la plenitud de la paraula, no és gens fàcil. Fa que ens trobem cara a cara amb les nostres pors i que posem a prova la nostra maduresa emocional. A més, qui no ha sentit la temuda frustració que apareix quan tenim la impressió de no poder fer res?
Recorda de nou: no pots canviar el que ha passat. No pots esborrar el dolor. Però sí pots compartir, fer costat, escoltar, validar… Sense cap mena de dubte ajudarà a avançar en el dol.

Encara que sembli que no fas res, fas molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s