Qué es el dol?

El dol es l’altra cara de l’amor. Sense l’amor no hi ha dol(or). I un amor intens té un dol intens.

És molt difícil mirar al dol de cara. S’ha de ser molt valent per obrir aquella porta i que entri l’huracà de sentiments, dubtes, culpabilitats, ràbies i tristeses… Ens deixa totalment noquejats i perplexos, plens de dolor com si ens haguessin arrencat la pell i ens fessin anar descalços per un camí desconegut.

El dol es la manifestació de haver estimat, i sempre dic que allò que hem estimat i hem perdut mereix les nostres llàgrimes. Les mereix i punt, independentment del que et digui el que tens al costat.

Es una cara amarga de l’amor, però es molt necessari experimentar-la.

Cada persona viu el dol de una manera, de fet depèn de molts factors: la cultura, els recursos personals, la educació, el vincle amb la persona que hem perdut, la situació…

El dol gestacional i perinatal es un dol amb unes característiques pròpies i úniques davant altres tipus de dol. En aquest cas la màxima diferència es que es un dol tabú, desautoritzat, amb poc suport de l’entorn i poc reconeixement tant familiar com social. No es parla del nadó ni dels motius de la pèrdua, i sol anar acompanyat de una forta culpabilitat. No és de estranyar que la experiència del mateix sigui molt variable, i que el trànsit pel mateix tingui moltes dificultats.

Cada pare i cada mare necessitarà de un temps i unes ajudes diferents, cada persona farà el dol a la seva manera. Podem acompanyar, podem donar consell si ens ho demanen, però no podem escurçar ni manipular la evolució de un dol sa, que per cert pot durar més de un any molt fàcilment.

No hem de jutjar. Hem d’entendre i respectar.

Oi que podem entendre que hi ha qui corre els 100 metres llisos en 10 segons, i n’hi ha que triguen un bon grapat de minuts?

Socialment existeixen certes creences o normes  sobre el què ha de ser, que hem de fer, què hem de sentir i durant quant de temps. Normalment aquests “consells” no són malintencionats, però sovint inadequats.  Hem de respectar els nostres sentiments i els nostres temps. Nosaltres ens hem de respectar a nosaltres mateixos primer de tot. Nosaltres.

Generalment, per la meva experiència, no vivim a una societat entrenada per acompanyar el dol. Ni tan sols a l’àmbit sanitari. De històries segur que se’n poden explicar moltes però aquesta dificultat per mirar allò que es “lleig” o “incòmode”, fa que el nostre interlocutor ens pressioni per que estiguem “bé”. No pel benestar del que pateix, sinó pel benestar dels que estan al costat.

És cert que existeixen dols “disfuncionals” (així ho etiquetem al món sanitari), que vol dir que el dol no s’està portant a terme com hauria de ser. S’ha d’anar amb molt de compte per decidir que un dol no es correcte i quan caldria atenció mèdica personalitzada. Normalment un dol disfuncional l’ha de diagnosticar un professional, no la veïna del tercer.

En tot cas, demanar ajuda a un professional si la persona així ho desitja o bé es valora, en cap cas ha de ser alguna cosa negativa, al contrari! De vegades el camí es molt difícil i per sort hi han professionals implicats que ens poden ajudar a caminar-hi.