DOL

El dol gestacional i perinatal

El dol gestacional i perinatal no es un dol com els altres. Quan vaig començar a llegir una mica i vaig entrar al  Grup de Dol Gestacional i Neonatal de Catalunya, vaig entendre perquè hem sentia tan bitxo raro, o millor dit, tan desamparada: el dol gestacional i perinatal es un dol negat, un dol que ningú del voltant vol mirar de cara.

Per això et sents tan especialment sol. Perquè es un tabú. Perquè aquest dol es diferent a altres dols… uneix la vida i la mort. I no se’n parla, i així no existeix.

No es gens fàcil païr la pèrdua de un fill que havia  d’arribar, ple de vida i energia, que sobtada i tràgicament abandona tota la vida somiada i imaginada pels seus pares. I es que no només perds un fill, sinó que també perds una vida en comú amb ell.

Com he dit abans, un fill comença des de que l’imagines, des de la primera ecografia, la robeta, l’habitació… hi ha tot un trajecte davant nostre des de el primer positiu de la prova d’embaràs. És un capítol vital que recordarem com a pocs durant la nostra existència.

Costa molt que les persones del voltant comprenguin la dimensió immensa que suposa aquesta pèrdua i tot el que comporta.  Algunes vegades ni tan sols els professionals sanitaris són capaços de estar a la altura de les circumstàncies.

Generalment l’entorn respon a aquesta situació intentant que tot sigui ràpid, esborrant quan abans millor el que ha succeït, empenyent per mirar endavant i no parlar del nadó per no portar-lo de nou a la ment dels pares, en un intent infructuós de que no pateixin.

La realitat es que no pots deixar de pensar-hi i el que va bé es parlar-ne, no tancar tot en un forat.  Quan el meu fill Eric va morir, vaig conèixer un bon grapat de persones que havien passat per la mateixa situació i no en parlaven mai. De cop i volta semblava que m’hagués unit al “club de les mares que han perdut un nadó” perquè la majoria espontàniament m’explicaven les seves vivències. Va ser increïble adonar-me que estava rodejada de persones que havien passat per la mateixa situació, la majoria persones grans, algunes parelles fins i tot, que 50 o 60 anys després de la seva pèrdua m’ho explicaven amb llàgrimes als ulls.

I hem pregunto ¿la pressa per esborrar tot… es perquè els pares estiguin bé, o perquè estiguin còmodes els demés?

Parlem-ne: desprès de la pèrdua del nostre nadó es normal sentir-se en shock i tenir dificultats per funcionar amb certa normalitat. Això durarà temps. Podem sentir-nos atordits i sobrepassats, irritables, tristos i amb les emocions a flor de pell, cansament, debilitat, manca de apetit… i els terribles sentiments de culpa. Aquests no fallen mai.

Es normal sentir el nadó a la panxa, o escoltar els seus plors encara que no hi sigui. És molt dolorós… terrible. En el meu cas, els 3 o 4 primers dies el sentia dintre meu i hem portava les mans a la panxa com si tot hagués estat un terrible malson. Però no, no hi era. Dolorós i no obstant normal sentir aquestes coses.

Temps desprès apareix la desorientació i la desorganització. La vida ja no es la mateixa, hem canviat profundament i els valors i creences que teníem fins ara estan en quarantena. Ja no sabem què creure ni què pensar. El nostre món està en suspens…

I molt temps desprès comencem a agafar trossets del nostre cor i esperit, trossos vells i trossos nous, per reconstruir la nova persona que ara som. Ja mai més serem com abans, però això no vol dir que siguem millors ni pitjors. Som diferents, perquè les situacions de la vida ens moldejen, aprenem i ens adaptem contínuament. Descobrim lo forts que som en aquestes crisis vitals i continuem fent el camí. Encara que sigui difícil de creure, hem aprés coses i hem crescut com a éssers humans.

I tot això succeeix quan la gent del voltant creu o pensa que els pares ja ho haurien d’haver superat , o s’estranyen que encara “estiguin així”… Que potser opinen que “ets jove i ja en tindràs un altre”, i centenars de frases/opinions suposadament benintencionades que fan molt més mal que bé.

Penso que cadascú té dret de opinar, però nosaltres també tenim dret de decidir què escoltar i què contestar.

Un dia et trobes que has començat a viure sense oblidar el teu fill, però ja sense aquella pena immensa. Ja no plores tant i de cop i volta un dia rius amb una bajanada… i et sorprens de sentir-te riure. Feia tant de temps que no ho feies que pensaves que havies perdut la capacitat de fer-ho, de sentir alegria. Ha arribat el moment de recuperar les ganes de gaudir i tirar endavant. Cadascú té el seu temps, no hi han dates, no es quan els altres vulguin, es quan estem preparats. Quan sentim que arriba el moment de reconstruir-nos.

Tot i això, es possible que dintre aquest procés fem passos endavant i passos enrere. No es estrany que un dia pensem que ja ho tenim tot superat, i pocs dies desprès tornem a sentir-nos perduts. El dol no es un camí senzill, es bastant entortolligat i de vegades confús.

Entortolligat es una bona paraula per descriure el dol… Dóna’t temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s