El dol es com una muntanya russa de sentiments i vivències. Al principi la pérdua arrasa tot el nostre món tal i com l’havíem conegut, i en totes les seves esferes : personal, familiar, laboral, social… Als llibres es parla de 5 fases del dol, per mi va ser més aviat la destrucció total, desolació i reconstrucció. Mai res tornarà a ser igual. Pot ser que sigui millor o pitjor, però mai no tornarà a ser igual.
Quan el meu fill Eric va morir, al primer moment no m’ho podia acabar de creure. Vaig reaccionar ràpid i aviat vaig ser conscient de la seva mort com una realitat. En canvi meu marit va esperar fins a l’últim moment que s’haguessin equivocat.
Durant l’ingrès a l’hospital vaig tenir la sort de tenir una bona professional i amiga al meu costat, que amb tot l’amor em va presentar a l’Eric i em va permetre despedir-me d’ell. Al principi no el volia veure, crec que perquè realment estava molt enfadada amb l’Eric, i tot i fer cas del consell, en el fons odiava aquella closca buida que havia marxat abans de mirar-me als ulls.
I quan vaig arribar a casa va començar tot el periple: un dolor immens que m’aixafava i m’ofegava, com una gran bola que no sabia com menjar-me-la. Doncs poc a poc…perquè no hi han fórmules màgiques per sortir-ne ràpidament d’aquest procès tan dur. Per poder transitar i avançar al nostre dol s’ha de plorar . “El duelo duele”.
Això va ser la meva experiència, però cada cas i cada persona poden sentir coses diferents. Encara que sigui quin sigui el nostre cas, negar el dol es tancar-lo en un calaix del qual algun dia sortirà, més monstruós i virulent que mai, quan menys t’ho esperes. Compte, perquè llavors es tot més complicat.
De totes maneres, perquè ens fem una idea, el dol no només fa plorar, es manifesta de moltes altres maneres que hem de conéixer*:
A nivell físic: Opressió al pit, nus a la gola, buit a l’estomac, nàusees, boca seca, palpitacions, sensació de ofec, malsons i dificultat per dormir, manca d’energia, molta gana o manca de gana, pèrdua de pes, mal de cap, sensibilitat al soroll…
A nivell emocional: Insensibilitat, sensació de atordiment i confusió, tristesa, ràbia, sentiments de culpa, desesperació, irritabilitat, anhedónia (incapacitat de disfrutar de res) sentiment d’odi cap a tothom, soledat, buit, enyorança…
A nivell conductual: Funcionament automàtic, ment absent, aïllament social (no voler veure a ningú), crisis de plor, conductes de cerca o de evitació, tenir objectes de apego (un ninot, una peça de roba que li vam comprar, les ecografies…), consum de tòxics (alcohol, tabac o altres drogues), hiperactivitat o tot el contrari.
A nivell psicológic i esperitual: Incredulitat, negació, pensaments i reflexions sobre el nadó, confusió, sensació de irrealitat, idees de suïcidi, de substitució del nadó (voler quedar-se immediatament embarassada de nou, per exemple), sensació de presència (tant a la panxa com a la casa), idealització del nadó o tot el contrari, al.lucinacions i il·lusions, manca de concentració i memòria, buscar un sentit a tot el que ha passat, consciència de la nostra pròpia mortalitat i fragilitat, replantejament de creences.
Si el dol comença a complicar-se, també ens podem aparèixer altres símptomes com la hipertensió, gastritis, problemes cardíacs, depressió, ansietat i aparició de fòbies, síndrome de estrès post-traumàtic, trastorns de conducta, abús de substàncies…
Així que… poca broma amb el dol, que es un camí més que pedregós. Tractar de negar-lo, de amagar-lo, es un error no només dolorós sinó també perjudicial per la nostra salut.
*Font: http://scielo.isciii.es/pdf/neuropsiq/v31n1/05.pdf
NO DIRÉ QUE NO PLORIS 