La sexualitat femenina, la menstruació, l’embaràs i el part son temes impregnats de supersticions i creences arreu del món. La religió i la cultura sempre han influït fortament en el cos i en els cicles de la dona, potser pel misteri que representen.
Moltes dones al món són conscients que l’embaràs es una etapa delicada i fràgil, doncs el creixement i desenvolupament del fetus no està a l’abast de les mans humanes. El futur del fill depèn del caos capritxós de la natura i els designis de la biologia. Tot pot anar bé, i tot pot anar malament segons l’atzar de la evolució.
Així doncs (i malauradament), el temple del cos de la dona no pot assegurar la protecció de la vida incipient fins les darreres conseqüències. Es veritat que els avenços médics ajuden a assegurar en part la salut del fetus però no poden assegurar al 100% un final feliç.
La concepció i el miracle de la vida continuen tenint molts interrogants: a nivell profund encara no coneixem amb exactitud com funcionen els processos de la gestació. Sabem com es fa i com evoluciona mes a mes… però si parlem amb un especialista en reproducció assistida ens explicarà que es pot fecundar, congelar i implantar, però un cop l’embrió es situa a l’úter poca cosa es pot controlar, doncs la natura i els seus misteris prenen el lideratge.
Alguns cops va bé, d’altres no. Algunes vegades sabem perquè no ha anat bé i d’altres tot es un gran interrogant. I davant la incertesa i la gran necessitat de tenir cert control sobre la gestació, l’ésser humà tan racional i tan irracional al mateix temps, vol protegir els seus fills com sigui… incloent rituals màgics i religiosos. Per si de cas.
Aquests rituals existeixen gairebé en tots els racons del món, si bé poden ser molt diferents depenent de la cultura. Pot ser que en una zona l’embaràs sigui un gran secret per protegir el nadó de forces obscures, com que en altres llocs es celebri l’embaràs per donar la bona notícia des del primer minut.
Per exemple, els jueus amaguen el nom del futur bebè per evitar que l’àngel de la mort se l’emporti. Igual que a Àfrica, que de tan discret, l’embaràs es porta en secret i la dona gestant evita el contacte amb bruixots i no deixa que li toquin la panxa, doncs pot provocar la fúria dels déus i avantpassats.
En canvi, a Sudamèrica es habitual el “Baby Shower”, una festa cada cop més de moda també a Europa, a on la dona queda amb les seves amigues al final de l’embaràs i rep regals pel naixement.
Personalment, i més encara després de la meva pèrdua, un dels rituals que més m’ha cridat la atenció es el Blessing Way (d’origen indi americà) i el Valaikappu. Tenen certes similituds, entre elles que són cerimònies que es centren en la mare, en donar-li força i missatges d’empoderament pel moment del part.
Trobo preciós i reconfortant (i més desprès de una pèrdua i la recerca de un nadó Arc de Sant Martí), que les persones significatives per aquella dona treballin conjuntament per enviar-li energia i confiança en un moment tan delicat.
A les nostres latituds és habitual compartir la bona notícia a partir del tercer mes, amb la idea de que ja hem passat la “fase de perill” i així ningú s’angoixa. No obstant, parlant amb una dona de certa edat, hem comenta que abans no s’esperava tant per donar la notícia i que és ara que es manté uns mesos de silenci, doncs en cas de malformacions (o altres motius) existeix la possibilitat de una interrupció legal… “ningú no jutja perquè ningú ho sabia”, hem diu en veu baixa.
Si l’embaràs ja està carregat de misticisme, la mort perinatal està envoltada de silenci. La vida esperada que emergeix de la dona no plora, no es belluga… i deixa de existir per la societat.
La majoria de religions no tenen rituals específics per la pèrdua de un nadó i li donen una atenció més aviat escassa. Per tant el nadó que ha mort durant l’embaràs o al poc de néixer es troba en una situació fora de lloc: sense reconeixement, sense opcions, sense existència. Un altre manera de negar el que ha succeït i no donar sortida al dolor de uns pares orfes, que ni tan sols tenen un adjectiu que els identifiqui com a tals.
La religió catòlica col·loca aquests nadons al limbo, un lloc a on “ni es pateix, ni s’experimenta alegria”, doncs no han estat batejats. Antigament s’enterraven sense ofici religiós, embolicats en una tela o despullats en una caixa, davant uns pocs familiars, en una part del cementiri sense beneïr i allunyat de la resta. Altres vegades s’enterraven en una fossa comú, en una tomba sense nom, simbolitzant el seu nul valor social.
Segles abans molts nadons catòlics van morir per la obsessió del bateig o purificació, doncs provenien de un lloc “impur” i per poder ascendir al costat de Déu havien de ser batejats el més aviat millor (la tasa de mortalitat neonatal era molt elevada). Així doncs, sense importar la distància, el fred, o els recursos, les famílies s’emportaven el recent nascut a l’església, sovint amb un desenllaç fatal per les condicions del viatge.
La religió hindú beneeix el nadó amb un cordill lligat al coll o al canell. No fan cremació doncs al no haver-hi vida no hi ha pecat, i per tant no cal purificar.
A la religió jueva només fan rituals si viu almenys 30 dies, però sí que consideren apropiat resar una oració. Tampoc fan cremació.
Pels islàmics, el fetus no té pecat i per tant torna directament cap a Alà, facilitant el camí del seus pares fins a ell. A partir dels 4 mesos de gestació ja se li dona un nom, es renta, s’embolica en un llençol i s’enterra amb opció a funeral. Tampoc es fa cremació.
Pels budistes, un fetus major de 4-5 mesos ja es un ésser humà i pot reencarnar-se. La família celebra el misuko kuyo, un ritual per donar descans a l’ànima del fetus i evitar que s’enfadi o porti la desgràcia a la família. Se li demana perdó per haver perdut l’embaràs.
La idea de que el nadó pot continuar amb una nova existència desprès de la mort, ja sigui al costat de un Déu, reencarnant-se, o amb un altre aparença, reconforta als pares que tenen els seus braços buits i el cor ple de dolor, doncs li donen la esperança de retrobar-se algun dia amb el seu fill i donar-li l’amor que no han pogut en vida.
En el meu cas concret, que hem considero agnòstica, va ser molt difícil acceptar que el meu nadó havia marxat per no tornar i que mai més el veuria. Tot i això, passat un temps vaig sentir que el seu cos i el seu esperit havien tornat a la roda de la vida, formant part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Així doncs, el veia a la llibertat dels ocells que volaven arreu, a la tempesta violenta, a les onades del mar, a les libèl·lules que m’acompanyaven… i en els sentiments del meu interior i en els nous aprenentatges.
NO DIRÉ QUE NO PLORIS 