En algun lloc he sentit a dir que un fill existeix des de que s’imagina. Bé, concretament li he sentit a dir a la Noelia de “Cor a Cor“, i no pot tenir més raó:
Quan decideixes ser mare/pare comença una gran aventura, una il.lusió inexplicable. A la imaginació i a les converses aquell fill ja existeix en la familia i ja interactua i viu en els teus projectes i vida futura de la parella.
Un cop confirmat que sí que estem embarassats comença la dolça espera i la complexa preparació per la seva arribada. Dic complexa, perquè tot i que és un moment feliç, també és una etapa de molts canvis tant físics, com psicológics, com a nivell de organització. I ara sí… ecografies, el cor bategant per primer cop, com es belluga, si es un nen o una nena… mires la robeta de les botigues amb il·lusió, potser canvies de cotxe o de casa, pintes una habitació… i decideixes EL SEU NOM.
El teu fill, al teu ventre, es una persona, una realitat.
Algú pot dubtar de que per aquella parella el fill ja existeix? Ja té una identitat, una vida en comú amb els seus pares, una història amb trajecte. I les enhorabones creixen amb la panxa.
Llavors arriba el silenci absolut. El forat. El cor no batega.
He escrit aquesta introducció per tractar de fer conscient al lector que és importantíssim tenir molt clar que sigui quin sigui el moment de la pèrdua, és una pèrdua important que es mereix tot el respecte. Aquella parella ha perdut un fill, un fill que ha existit i existeix, que té un nom i se li ha de dir per seu nom o per aquella paraula afectuosa que havien escollit els seus pares. De fet, estarà tan present que els acompanyarà tota la seva vida.
És probable que gran part de l’entorn de la parella no hagin realitzat un vincle amb aquell nadó i no entenguin el dol. O potser sí que l’entenen però el rebutjen de manera conscient o inconscient. És difícil acceptar la mort quan s’espera la vida.
Però si no sabem què dir… no diguem mai res que no diríem en una situació de qualsevol pèrdua de algú estimat. La pèrdua gestacional o perigestacional encara es tabú, i les dificultats emocionals per part de la xarxa social i familiar poden complicar molt aquest dol. No cal afegir més dolor al dolor. Si no saps què dir, no diguis res… acompanya sense por.
La pèrdua gestacional o perigestacional es tan tan tabú, que si el nostre fill marxa abans de néixer no el podem registrar al registre civil. Així doncs no està reconegut socialment com a fill, i es dolorós. Algunes associacions a Espanya* estan lluitant perquè es canviï la llei, potser aviat podrem fer força per a que a Andorra es lluiti també pel reconeixement dels nostres fills.
*Podeu veure un exemple de la seva feina aquí.
NO DIRÉ QUE NO PLORIS 