El Silenci

No puc negar que el silenci ha estat una de les pitjors situacions que ha acompanyat la meva pèrdua. Conforme he anat parlant amb altres mares i pares que han passat per la mateixa situació, tots estem d’acord que la fórmula social de “aquí no ha passat res, no parlem”, ha estat devastadora per tots.

Crec haver descobert 2 modalitats de silenci: el silenci de no sé què dir i el silenci de no sé què fer. Els dos son irresolubles i provoca que les persones de l’entorn es quedin bloquejades. Aquest bloqueig no té miraments, afecta a coneguts, amics i família sense distincions.

Al segon o tercer dia de perdre l’Eric vaig demanar que no hem parlessin a través de les xarxes socials i vaig evitar sortir al carrer. Dintre del cop tan inesperat i terrible de la mort del meu fill, amb tota la confusió inicial, les frases fetes se m’acumulaven a les oïdes: la cançó de “em-sap-greu-si necessites-alguna-cosa-truca’m-adéu” en totes les seves versions, van ser com trossos de falsa empatia enllaunada que arribat un moment ja no podia empassar més.

I això passa uns dies, unes setmanes… desprès res. Però res de res, perquè se suposa que ja hauries de estar bé, imagino. Ja he parlat en entrades anteriors que el dol dura més del que voldríem, però perdre un fill no es poca cosa i el nostre cor necessita molt de temps per acceptar aquesta pèrdua i aprendre a viure sense ella.

Em va sorprendre molt el nivell de silenci social: de cop i volta persones que hem coneixien del poble van deixar de dirigir-me la paraula i fins tot algunes canviaven de vorera; a la feina no tothom estava preparat per rebre’m i també alguns van optar per no dir res de res; a nivell familiar i amics més o menys propers la elecció va ser no parlar-ne… com si “allò” no hagués succeït mai.

Òbviament això va generar conflictes més o menys importants, que francament… no calien.

Un es pregunta ¿perquè?, ¿què he fet malament?, ¿no n’hi ha prou amb el dolor que n’hem d’afegir més?. I durant molt de temps odies/desconfies de la gent i plores a casa…

El punt de inflexió va ser quan ho vaig comentar amb altres persones en dol que havien passat per el mateix. Era una situació que es repetia sovint. Els nostres tenen por de parlar, por de fer mal, por de equivocar-se, por de que provoquin que tornem a pensar-hi. Quan en realitat no pots deixar de pensar-hi, i el que necessites es parlar-ne.

Penso que en part vivim en una societat poc educada per afrontar la pèrdua. Els pares li diuen als seus fills que no plorin si cauen a terra, si s’escapa el globus li compren un de nou, si es mor el peix li posen un altre abans que se n’adoni… i és que quan estimes algú, no t’agrada veure’l plorar, oi?

Llavors vivim en una societat “wonderful”, de cares alegres, de persones productives, de immediatesa, de “ho vull, ho tinc”, de substituir ràpidament allò trencat per un nou producte. Cobra importància el jo i el meu aparador, el selfie, l’èxit, la vida edulcorada per la falsa sensació de control. 

On podem casar dintre de aquesta rapidesa i aquesta demanda de productivitat i felicitat, el dol?  

El dol necessita temps i no entén de modes. No  puc substituir el meu fill trencat per un altre i continuar. No puc actuar com si res no hagués passat…

Un dia vaig llegir que el més important que li pots regalar a algú es el teu temps. Però la gent “no té temps” i té por de patir. Al final, el silenci no es per protegir la família en dol… es per protegir-se a un mateix. Crec que aquest concepte es molt important d’entendre.

Es normal que durant el dol ens haguem de plantejar profundament la nostra realitat i les nostres creences… en definitiva ens replantegem la nostra vida sencera. Això inclou les persones del voltant.

Per tant no es de estranyar que haguem de moure de cercle a algunes persones de la nostra vida, posar-les més a prop o més lluny. Perquè igual que ens emportem decepcions, no es menys cert que també descobrim gent fantàstica pel camí… persones que potser ja coneixíem però no érem conscients de la seva empatia i humanitat.

La calma arriba quan confies en tu mateix i en els teus propis sentiments. Quan saps que plorar i parlar es el teu dret i ningú et pot dir el contrari. El fill perdut mereix totes les llàgrimes perquè aquestes son les que netegen el nostre cor de la pena i honren tot l’amor que teníem que donar. El dol es nostre i no tenim res a amagar.

Avui en dia he entès que hem de perdonar aquelles persones que no han sapigut estar, perquè no tenien la capacitat personal de fer-ho (es com demanar que el peix pugi a l’arbre).  Així doncs t’alliberes del sentiment de culpa, del dubte i de la obligació.  

Tenim dret a plorar, tenim dret a parlar. El dol no ha de ser un tabú i per tant el silenci el començarem a trencar nosaltres mateixos.